Gestos Petits

Et molesta el feminisme? Quan sents parlar de feminisme i et sents molest, t’indignes, sents ràbia i banalitzes les problemàtiques i desigualtats que pateixen les dones. Vol dir que estàs lluny de la realitat. Si t’esforces a fer d’això una bandera en contra del feminisme, tractant aquestes dones que lluiten pels seus drets de dones víctimes i, com he sentit en alguna ocasió, gandules, sense dubte estem davant d’un cas alarmant de masclisme, millor dit ets un “Machirulo” que s’ha apodera d’absurditats. En primer lloc, sóc un home, i elles no necessiten la meva defensa perquè, amb èxit, amb el seu esforç i la seva lluita necessària i justa, han aconseguit transformar moltes desigualtats. No obstant, com a home, vull posicionar-me i desmarcar-me d’aquest glamour “machito” que vol ridiculitzar i reduir a zero les problemàtiques que pateixen les dones. Només quan la majoria d’homes estiguem alineats amb el feminisme, podrem començar a veure l’erradicació del masclisme. En primer

Les argumentacions simples, fàcils, excloents sobre el fet migratori, van calant i guanyant en les urnes. El racisme, la intolerància ja no s’amaguen, surten amb orgull a dir primer els de casa. Els que guanyen vots a les urnes, mesuren el que diuen, han blanquejat el seu discurs i neguen ser d’extrema dreta. Però els seus fidels no tenen cap embut per vomitar insults racistes. Deshumanitzar la immigració, senyalar aquesta com la que cada dia comet crims, inseguretat és la manera més fàcil de generar un discurs d’odi. I quan els i dius que el que diuen atempta contra els drets fonamentals. Et diuen hipòcrita i et comencen a dir que fas costat als que van contra la llibertat de la dona, els terroristes, els que obliguen a casar a les seves filles menors. I malauradament aquest missatge pren força entre les classes més populars. Missatges apocalíptics que anuncien, una Catalunya o España islàmica. La emergent inseguretat en les grans metròpolis, com si mai abans hagués exis

Quan el món és fa miquetes, és quan necessitem gent com tu, disposada a reunir els pedaços i cosir-los. I quan sembli que t’ha tocat viure una època terrible, on sembla més a prop de l’autodestrucció i t’angoixis com si et faltes l’aire. Recorda que aquest temps també te llum i en altres èpoques fosques, on les epidèmies, les guerres i la tirania van ser igualment terribles i pitjors. Va arribar en algun moment la pau i la llum d’un sol radiant. Podem estar d’acord de l’absurd, mediocres, de veure com el que semblava un món més a prop de la fita dels drets humans, civils i de la conservació mediambiental, encara estem lluny. Ens ha tocat viure una època que podria ser la més esperançadora de la que mai abans a viscut la humanitat. Però també podria ser l’època de la més ferotge destrucció, per culpa sempre d’uns pocs homes moguts pel poder, la corrupció i el consum dels recursos sense cap proporcionalitat. I es frustrant, ho tenim tot i podem erradicar la fam, la misèria, les

Amb sinceritat aquesta guerra m’ha agafat bastant per sorpresa. I més enllà de la meva desinformació sobre aquest conflicte. Estic perplex de veure com els poders fàctics d’aquest món només saben resoldre els conflictes mitjançant la força. Però la veritat, que l’únic que començo a entendre, és l’estupidesa humana, de construir un món en conflicte, en guerra, vulnerant els drets humans, condemnant a homes a matar-se i destruir les vides de milers de famílies. Traumatitzar als infants, els més innocents i els que comencen una vida sense comprendre perquè la vida és tant complicada. Un maleït virus, ens ha ensenyat com som de vulnerables, de la tragèdia que ha sigut, de com la vida és tant efímera. No ens hauríem d’adonar que el món seria millor si tots els pobles s’ajudessin amb fraternitat. Però un món dominat per la força de la lluita armamentista, esta imperant en ple segle XXI i és cert avui és injust, per tants països que pateixen la guerra en l’oblit de la comunitat intern

La vida és massa efímera. Així que viu aquest mateix instant amb intensitat, sense desaprofitar l’oportunitat per ser feliç en aquest precís moment. Fer el que toca avui, sentir-te bé amb el que fas, exprimir el temps amb les persones que estimes. I defugir de malbaratar el temps amb les coses que t’allunyen de les coses més essencials i importants. No et vull conformista, no desitjo que et rendeixis a les pors, al contrari lluita per allò tant anhelat i difícil la felicitat. De les desgràcies i els mals dies, deixa’t ajudar, plora, deixa sortir la ràbia i deixa que la tristesa t’abraci perquè sempre tornarà a sortir el sol. En comptes d’anhelar el poder, accepta la responsabilitat per liderar el canvi d’aquest món espatllat. De l’ambició personal, mira de transformar aquesta energia, amb actitud de servei i disposa del teu talent per fer alguna cosa especial. De la riquesa, troba l’equilibri del que necessites realment per viure i el que realment es prescindible i sobret

Te escoltat una i una altre vegada, te llegit una i una altre vegada, fan, admirador i enamorat de la teva filosofia de vida. Mai suficient, per dir que seria la darrera vegada que t’aniria a escoltar en alguna que altre xerrada.  I sempre amb ganes d’alçar la mà per preguntar-te per saber encara més de la teva visió.  El darrer dia que et vaig veure, va ser creuant-nos en una porta de l’hospital, et vaig mirar, contenint la meva emoció i fent com si m’hagués creuat amb algú que no sé qui és. Però volia escriure al meu bloc sobre tu, perquè sóc un plagiador de moltes de les coses que has dit, fet i que mai t’has cansat d’explicar, en auditoris plens o en xerrades modestes de poques persones.  Perquè m’he influenciat de les teves idees, de la convicció que has tingut per denunciar aquest món espatllat pel capitalisme i els autèntics criminals.  De la teva diagnosis desatrosa d’aquest món, sempre has aportat alternatives pel canvi i la transformació social. Un altre món és possible.  I l